Este día que es mi día,
nace de tus entrañas rotas.
Otra vez en el camino desierto
que ando sola con tu fantasma.
En mi garganta el tiempo seco
de las arenas de las horas,
en el hilo azul que corta el día
nace la noche muerta.
Asesino tú, incisiva tu ausencia.

Hivern

Ningú no entenia com tot mirant l’armari replè de roba jo deia convençuda que no tenia res per posar-me. Ningú, només jo, veia que aquesta roba bonica estava bruta de bons moments, bruta de tu; esquinçada sense pietat per records tortuosos de petons furtius i de promeses mortes.
No, no tinc res per posar-me.

I aquí sentadeta i nua, em pregunto si aquest hivern passaré fred, sense jerseis, sense jaqueta que posar-me. Sense tu.

Joan Brossa

"La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, hi apareix una altra d´insospitada"