Marcel Duchamp - Anemic Cinema

#2

Te encontré despeinado, de rodillas

buscándote con las dos manos

en el espejo del tiempo



Siempre cambiante.

Sea Poem.

Ara vinc.
Vinc ara.

És el mateix.



My Paul.

Batalla Campal

Encara fumegen les teves cendres.

Genoll al terra, bandera amunt.

Encara fumegen les cendres,

Com t’ha forjat la vida astuta,

la teva espasa lluent,

l’horitzó que et crida,

els mapes del vent.





Encara fumegen les cendres

i mira com cau l’armadura,

com ens buiden el rebost.

Morta la lluna que sura

a la nit teva indefensa.

Torna la batalla campal

on guanyar, és deixar-se

                           Vèncer.

A tots els trossets de mi
que caminen pel món
amb altres cames
i amb altres noms.

El nen sentadet a la cadira
li pregunta al pare conduïnt
quin és el primer cotxe
de la carretera.

On es mor aquest cel de mi?
On neix humida i fecunda la terra?
Quines són les parets
que guarden ferotges aquesta nit?

Posa’m a la mà la primera
gota d’aquesta mar meva.
I digue’m amor,
d’aquest edifici interminable
de mots,
des de la primera paraula
que neix en un somni,
fins l’àngel de la guarda
dolça companyia,
d’aquest edifici de gegants
que es tomben, quin és el primer mot?

I digue’m amor,
On comences tu?

On acabo jo?

Matriu del possible.

Se’m vessa la nit del cor.
D’aquests ulls que ara es tanquen,
d’aquest llit brut de record,
de les ciutats que s’alcen.


Jo pregunto i ell ho sap.
I explica contes de vells
de fades i cels vermells.
On no en queda, tot hi cap.

Este día que es mi día,
nace de tus entrañas rotas.
Otra vez en el camino desierto
que ando sola con tu fantasma.
En mi garganta el tiempo seco
de las arenas de las horas,
en el hilo azul que corta el día
nace la noche muerta.
Asesino tú, incisiva tu ausencia.

Hivern

Ningú no entenia com tot mirant l’armari replè de roba jo deia convençuda que no tenia res per posar-me. Ningú, només jo, veia que aquesta roba bonica estava bruta de bons moments, bruta de tu; esquinçada sense pietat per records tortuosos de petons furtius i de promeses mortes.
No, no tinc res per posar-me.

I aquí sentadeta i nua, em pregunto si aquest hivern passaré fred, sense jerseis, sense jaqueta que posar-me. Sense tu.

Joan Brossa

"La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, hi apareix una altra d´insospitada"

Sur ma fin est mon commencement.

Thomas S. Eliot.

Insomnia

No entres nunca
en la noche oscura del recuerdo.

Se retuercen las horas moribundas.

Me encuentro.

Te pierdo.

De las cenizas de mi misma
nace la conciencia de la vida.

Cuánto dolor enciende la alegria.

Religión de la combustión
más extraordinaria.
El aire renuncia y se apaga,
en la suma de tu cuerpo y el mío,
energia que no nace ni se acaba.

Tras esta ventana,
que no se abre,
que se araña,

El río seco que dejaste
lleno de horas áridas,
vacías de tí

Vacías de mí.

En aquesta mar fosca
suren els mobles moribunds,
presos de la trista guerra nostre.
T’obro una finestra de cara al món petit,
deixaré que entri un fil de llum de tarda,
que trenqui el silenci que ens ha ferit.
Puny del cor, que roba i guarda.

Vem recordar veus passades,
les vem deixar volar,
les vem fer lliures i caçades,
ens les vem intercanviar,
Algunes amb punxes clavades,
les esquincem per la meitat,
els donem un cop de gràcia,
ens les mengem sense pietat.

Quan m’amago en un racó de mi,
Invento tranquil·la tardes solitàries.
M’arrossego el cor per la falda,
li trec la pols, li faig una mossegada.
Quan m’amago en un racó de mi,
Em miro al mirall de la il·lusió estancada
Hi enfonso un dit, la remoc, i un altre cop

Se’m escapa.