domingo, 29 de mayo de 2011

Mañana.

Abrió los ojos y clavó la mirada en el techo. La clavó hasta que el yeso empezó a desconcharse tiñendo de blanco su pelo negro. Tenia que huir, había llegado el momento.
Arrastrándose por la cama, des de sus hombros, el camisón de raso fue quedando atrás, dejando al desnudo, con cada milímetro que avanzaba aquel cuerpo recién despierto; reptó aquella anatomía horizontal hasta el fin de la isla cama, y sin inmutarse se doblegó siguiendo la silueta del confín de madera y después del suelo de cerezo.
Atravesaba con su olfato mil paisajes diferentes; el de la mota de polvo que se posó rotunda a las dos y seis de la mañana, el de la camisa que él se había dejado olvidada, el de los surcos de tacón de aguja que marcaban como un reloj imparable mil noches y mil madrugadas de historias escritas una y otra vez hasta la saciedad.
Sacando fuerzas, quién sabe de donde, hincaba sus uñas en los tablones para no dejar de avanzar por el piso.
El hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra, pensó ella.

Nunca nadie volvió a ver aquella chica. Encontraron la puerta abierta y una larguísima piel de serpiente, que un día fue alguien.

martes, 17 de mayo de 2011

Fireta

Eres un nen amb el genolls pelats. No en sabies res de la vida i no en sabies res de mi.


Passejaves pel món arrossegant cansat joguines velles, i és clar, què podia fer si no enamorar-me?

No en sabies res de la vida. No en sabies res de mi.



Ara em miro les mans de drap, nineta amb l'ànima estripada i el cor mossegat.

jueves, 16 de diciembre de 2010

Bye bye Baby

Tu entierro es el entierro
más triste de la historia
de los entierros tristes.

Ni tu padre, ni tu madre,
ni tus amigos, ni tu cámara,
ni Tú, has venido a tu entierro.

Solo estaba invitada Yo
y mi pluma.

viernes, 3 de diciembre de 2010

Ja corren les feres.

I he trobat en la teva foscor

la meva llum.


He vist sortir les feres

dels dies de nit,

aquelles que només

udolen quan el sol

es fa negre.

He vist caminar els

meus peus sols,

sense mi.


T'he inventat

un fantasma

i he allargat hores

del rellotge

per pensar-te.


Assaborit, ja queda,

cada mal pensament

del meu mal son,

amb cullereta de plata.


Buida.


Buida perquè hi entri

bé l'aire.

Buida i amb el ulls

ben oberts

per mirar aquest món

que esclata.

miércoles, 1 de diciembre de 2010

martes, 30 de noviembre de 2010

Marcel Duchamp - Anemic Cinema

#2

Te encontré despeinado, de rodillas

buscándote con las dos manos

en el espejo del tiempo



Siempre cambiante.

domingo, 28 de noviembre de 2010

Sea Poem.

Ara vinc.
Vinc ara.

És el mateix.



My Paul.

viernes, 26 de noviembre de 2010

Batalla Campal

Encara fumegen les teves cendres.

Genoll al terra, bandera amunt.

Encara fumegen les cendres,

Com t’ha forjat la vida astuta,

la teva espasa lluent,

l’horitzó que et crida,

els mapes del vent.





Encara fumegen les cendres

i mira com cau l’armadura,

com ens buiden el rebost.

Morta la lluna que sura

a la nit teva indefensa.

Torna la batalla campal

on guanyar, és deixar-se

                           Vèncer.

miércoles, 17 de noviembre de 2010

A tots els trossets de mi
que caminen pel món
amb altres cames
i amb altres noms.






El nen sentadet a la cadira
li pregunta al pare conduïnt
quin és el primer cotxe
de la carretera.

On es mor aquest cel de mi?
On neix humida i fecunda la terra?
Quines són les parets
que guarden ferotges aquesta nit?

Posa’m a la mà la primera
gota d’aquesta mar meva.
I digue’m amor,
d’aquest edifici interminable
de mots,
des de la primera paraula
que neix en un somni,
fins l’àngel de la guarda
dolça companyia,
d’aquest edifici de gegants
que es tomben, quin és el primer mot?

I digue’m amor,
On comences tu?
On acabo jo?

martes, 16 de noviembre de 2010

Matriu del possible.

Se’m vessa la nit del cor.
D’aquests ulls que ara es tanquen,
d’aquest llit brut de record,
de les ciutats que s’alcen.


Jo pregunto i ell ho sap.
I explica contes de vells
de fades i cels vermells.
On no en queda, tot hi cap.

miércoles, 20 de octubre de 2010

Este día que es mi día,
nace de tus entrañas rotas.
Otra vez en el camino desierto
que ando sola con tu fantasma.
En mi garganta el tiempo seco
de las arenas de las horas,
en el hilo azul que corta el día
nace la noche muerta.
Asesino tú, incisiva tu ausencia.

Hivern

Ningú no entenia com tot mirant l’armari replè de roba jo deia convençuda que no tenia res per posar-me. Ningú, només jo, veia que aquesta roba bonica estava bruta de bons moments, bruta de tu; esquinçada sense pietat per records tortuosos de petons furtius i de promeses mortes.
No, no tinc res per posar-me.
I aquí sentadeta i nua, em pregunto si aquest hivern passaré fred, sense jerseis, sense jaqueta que posar-me. Sense tu.

Joan Brossa

"La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, hi apareix una altra d´insospitada"

lunes, 6 de septiembre de 2010

Sur ma fin est mon commencement.

Thomas S. Eliot.

Insomnia

No entres nunca
en la noche oscura del recuerdo.

Se retuercen las horas moribundas.

Me encuentro.

Te pierdo.

viernes, 3 de septiembre de 2010

De las cenizas de mi misma
nace la conciencia de la vida.

Cuánto dolor enciende la alegria.

miércoles, 18 de agosto de 2010

Religión de la combustión
más extraordinaria.
El aire renuncia y se apaga,
en la suma de tu cuerpo y el mío,
energia que no nace ni se acaba.

miércoles, 4 de agosto de 2010