martes, 30 de agosto de 2011
martes, 2 de agosto de 2011
martes, 12 de julio de 2011
Urgente amor urgente.
Con mil manos y brazos
y sueños que se arañan
urgentes.
Y bocas y recuerdos
y el momento que estalla
y se quema urgente.
Y los cuerpos que se frotan
y la fricción que se enciende
en esta cálida, cálida
batalla urgente.
Y mil ejércitos de mi guerra
golpean las puertas de tu muralla
para susurrarte dulce en la victoria
de este orgasmo Urgente.
Con mil manos y brazos
y sueños que se arañan
urgentes.
Y bocas y recuerdos
y el momento que estalla
y se quema urgente.
Y los cuerpos que se frotan
y la fricción que se enciende
en esta cálida, cálida
batalla urgente.
Y mil ejércitos de mi guerra
golpean las puertas de tu muralla
para susurrarte dulce en la victoria
de este orgasmo Urgente.
lunes, 30 de mayo de 2011
Uno de doce
El cielo tiene memoria
y yo también.
Por eso nos vestimos
de negro cada doce horas,
para no poner luz en tu
Vacío.
y yo también.
Por eso nos vestimos
de negro cada doce horas,
para no poner luz en tu
Vacío.
domingo, 29 de mayo de 2011
Mañana.
Abrió los ojos y clavó la mirada en el techo. La clavó hasta que el yeso empezó a desconcharse tiñendo de blanco su pelo negro. Tenia que huir, había llegado el momento.
Arrastrándose por la cama, des de sus hombros, el camisón de raso fue quedando atrás, dejando al desnudo, con cada milímetro que avanzaba aquel cuerpo recién despierto; reptó aquella anatomía horizontal hasta el fin de la isla cama, y sin inmutarse se doblegó siguiendo la silueta del confín de madera y después del suelo de cerezo.
Atravesaba con su olfato mil paisajes diferentes; el de la mota de polvo que se posó rotunda a las dos y seis de la mañana, el de la camisa que él se había dejado olvidada, el de los surcos de tacón de aguja que marcaban como un reloj imparable mil noches y mil madrugadas de historias escritas una y otra vez hasta la saciedad.
Sacando fuerzas, quién sabe de donde, hincaba sus uñas en los tablones para no dejar de avanzar por el piso.
El hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra, pensó ella.Nunca nadie volvió a ver aquella chica. Encontraron la puerta abierta y una larguísima piel de serpiente, que un día fue alguien.
martes, 17 de mayo de 2011
Fireta
Eres un nen amb el genolls pelats. No en sabies res de la vida i no en sabies res de mi.
Passejaves pel món arrossegant cansat joguines velles, i és clar, què podia fer si no enamorar-me?
No en sabies res de la vida. No en sabies res de mi.
Ara em miro les mans de drap, nineta amb l'ànima estripada i el cor mossegat.
Passejaves pel món arrossegant cansat joguines velles, i és clar, què podia fer si no enamorar-me?
No en sabies res de la vida. No en sabies res de mi.
Ara em miro les mans de drap, nineta amb l'ànima estripada i el cor mossegat.
jueves, 16 de diciembre de 2010
Bye bye Baby
Tu entierro es el entierro
más triste de la historia
de los entierros tristes.
Ni tu padre, ni tu madre,
ni tus amigos, ni tu cámara,
ni Tú, has venido a tu entierro.
Solo estaba invitada Yo
y mi pluma.
más triste de la historia
de los entierros tristes.
Ni tu padre, ni tu madre,
ni tus amigos, ni tu cámara,
ni Tú, has venido a tu entierro.
Solo estaba invitada Yo
y mi pluma.
viernes, 3 de diciembre de 2010
Ja corren les feres.
I he trobat en la teva foscor
la meva llum.
He vist sortir les feres
dels dies de nit,
aquelles que només
udolen quan el sol
es fa negre.
He vist caminar els
meus peus sols,
sense mi.
T'he inventat
un fantasma
i he allargat hores
del rellotge
per pensar-te.
Assaborit, ja queda,
cada mal pensament
del meu mal son,
amb cullereta de plata.
Buida.
Buida perquè hi entri
bé l'aire.
Buida i amb el ulls
ben oberts
per mirar aquest món
que esclata.
la meva llum.
He vist sortir les feres
dels dies de nit,
aquelles que només
udolen quan el sol
es fa negre.
He vist caminar els
meus peus sols,
sense mi.
T'he inventat
un fantasma
i he allargat hores
del rellotge
per pensar-te.
Assaborit, ja queda,
cada mal pensament
del meu mal son,
amb cullereta de plata.
Buida.
Buida perquè hi entri
bé l'aire.
Buida i amb el ulls
ben oberts
per mirar aquest món
que esclata.
martes, 30 de noviembre de 2010
#2
Te encontré despeinado, de rodillas
buscándote con las dos manos
en el espejo del tiempo
Siempre cambiante.
buscándote con las dos manos
en el espejo del tiempo
Siempre cambiante.
domingo, 28 de noviembre de 2010
viernes, 26 de noviembre de 2010
Batalla Campal
Encara fumegen les teves cendres.
Genoll al terra, bandera amunt.
Encara fumegen les cendres,
Com t’ha forjat la vida astuta,
la teva espasa lluent,
l’horitzó que et crida,
els mapes del vent.
Encara fumegen les cendres
i mira com cau l’armadura,
com ens buiden el rebost.
Morta la lluna que sura
a la nit teva indefensa.
Torna la batalla campal
on guanyar, és deixar-se
Vèncer.
Genoll al terra, bandera amunt.
Encara fumegen les cendres,
Com t’ha forjat la vida astuta,
la teva espasa lluent,
l’horitzó que et crida,
els mapes del vent.
Encara fumegen les cendres
i mira com cau l’armadura,
com ens buiden el rebost.
Morta la lluna que sura
a la nit teva indefensa.
Torna la batalla campal
on guanyar, és deixar-se
Vèncer.
miércoles, 17 de noviembre de 2010
A tots els trossets de mi
que caminen pel món
amb altres cames
i amb altres noms.
que caminen pel món
amb altres cames
i amb altres noms.
El nen sentadet a la cadira
li pregunta al pare conduïnt
quin és el primer cotxe
de la carretera.
On es mor aquest cel de mi?
On neix humida i fecunda la terra?
Quines són les parets
que guarden ferotges aquesta nit?
Posa’m a la mà la primera
gota d’aquesta mar meva.
I digue’m amor,
d’aquest edifici interminable
de mots,
des de la primera paraula
que neix en un somni,
fins l’àngel de la guarda
dolça companyia,
d’aquest edifici de gegants
que es tomben, quin és el primer mot?
I digue’m amor,
On comences tu?
martes, 16 de noviembre de 2010
Matriu del possible.
Se’m vessa la nit del cor.
D’aquests ulls que ara es tanquen,
d’aquest llit brut de record,
de les ciutats que s’alcen.
Jo pregunto i ell ho sap.
I explica contes de vells
de fades i cels vermells.
On no en queda, tot hi cap.
D’aquests ulls que ara es tanquen,
d’aquest llit brut de record,
de les ciutats que s’alcen.
Jo pregunto i ell ho sap.
I explica contes de vells
de fades i cels vermells.
On no en queda, tot hi cap.
miércoles, 20 de octubre de 2010
Hivern
Ningú no entenia com tot mirant l’armari replè de roba jo deia convençuda que no tenia res per posar-me. Ningú, només jo, veia que aquesta roba bonica estava bruta de bons moments, bruta de tu; esquinçada sense pietat per records tortuosos de petons furtius i de promeses mortes.
No, no tinc res per posar-me.
No, no tinc res per posar-me.
I aquí sentadeta i nua, em pregunto si aquest hivern passaré fred, sense jerseis, sense jaqueta que posar-me. Sense tu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
